dijous, 27 de juny de 2013

II sortida nocturna

Ja ha arribat l'estiu! I Sant Joan ja ha passat... Però no patiu, perquè divendres 5 de juliol pot tornar a ser una nit màgica! Com que l'any passat va ser tot un èxit de participació, enguany organitzem la 2a edició de la sortida nocturna.
Aquest any només farem un sol recorregut d'uns 10 km aproximadament. És un recorregut senzill, sense gaires desnivells, per fer corrent. És imprescindible portar frontal i ganes de córrer i passar-ho bé!
Després de la cursa, ens podrem dutxar a la piscina i qui ho vulgui, es pot quedar a sopar. Hem pactat un preu de 10 euros amb un menú de pa amb tomata i embotit, pizzes, beguda i gelat de postres. Aquest any caldrà, però, que us apunteu i pagueu al bar de la piscina. Qui no pugui passar-hi, també es pot apuntar enviant-nos un correu o un missatge a través del nostre twitter.

dimarts, 18 de juny de 2013

Ultra Trail Emmona

 <<Everything the same, everything different>>
                                                    a Zen proverb.



Són les tres i mitja de la matinada del dissabte 15 de juny. Toca el despertador. De cop, quan me n'adono, resulta que estic a Sant Joan de les Abadesses, enmig de la línia de sortida d'una cursa de 108km amb un desnivell positiu de 8300 metres. Entremig, el somriure de l'Alícia, una abraçada i un munt de preguntes de com respondrà el cos a tantes hores d'esforç.

L'speaker dóna la sortida. En aquell precís moment entenc que ja no hi ha marxa enrere i que és hora de saber si tot l'esforç, tots els Sagrat Cors de matinada, serien suficients per arribar de nou a Sant Joan.

Al cap de tot just un kilòmetre, comença una pujada de 10km al Puig Estela (2013m) on pràcticament es pugen 800 metres en 4km. La baixada var ser suïcida, pràcticament 1000 metres en 3km i literalment pel mig dels prats molls i de les vaques. Llavors, una altra pujada de 12km per assolir el Coll dels Tres Pics, que era el punt més alt on s'arribava a la cursa (2400m).

A partir d'aquí, una baixada de 10 o 11 kilòmetres molt tècnica on les cames ja avisaven del desgast i on s'havia d'anar molt concentrat per no gastar massa,  primer per uns paratges preciosos en direcció al refugi de Coma de Vaca, i després pel mig d'un bosc atapaeïdíssim on van començar els problemes. La calor era molt forta i al arribar a la Central Daió, quedaven uns 7km de pujada fins a Núria pel camí vell. En aquest moment recordo perfectament pensar que estava a Beuda, estava mort, i tenia que pujar a dalt de Mare de Déu del Mont. Em sembla que mai ho he passat tant malament corrent. Recordo pensar que tampoc n'hi havia per tant, que 700 metres de desnivell en 7km tampoc eren per tant. Però no arribava mai. Els turistes animaven. En prou feina podia passar a iaies que pujaven passejant. Vaig pensar en plegar. Les cames no donaven per més. Volia marxar. Estava clar que no havia entrenat prou, que no estava preparat, que no era lo meu. No havia entrenat amb altura ni amb aquesta calor. Em passaven gent de la cursa curta. Encara em quedaven quasi 70 kilòmetres i ja estava mort. Estava decidit, quan arribés a Núria entregaria el dorsal i trucaria perquè em recollissin a Ribes de Freser.

Amb prou feines vaig arribar a Núria (km 40). Em vaig abrigar i quan anava a plegar sona el mòbil. Era en Présser, que havia parlat amb l'Alícia, que estava ben nerviós,  dient-me que endavant, que estava orgullós, que estaven allà tant ell, com en Panxii, com en Jordi, que corrien al costat. Vaig pensar que potser seria més fàcil que em vinguessin a buscar-me a Planoles (km 60), que continuaria una mica més.  Em vaig menjar un plat de pasta, una coca-cola, vaig emplenar les ampolles, vaig prendrem una pastilla de magnesi per les rampes i vaig començar a pujar cap a Fontalba.

Aquesta zona me la coneixia de l'estiu passat. Només recordo córrer pel mig de corriols i prats durant una 1 hora i mitja fins arribar al kilòmetre 55, de menjar-me un entrepà de truita de patates deliciós i de comentar a unes iaies de riure engrescador que si la meva mare sabés on era em matava. A partir d'aquí, una altra baixada suïcida de 800 metres en 4 o 5 kilòmetres fins arribar a Planoles on em podia canviar de roba i decidir si em venien a buscar o no. 

En aquest moment vaig decidir que intentaria acabar. Encara ara no sé ben bé perquè. Si havia fet 60 kilòmetres i 4500 metres de desnivell, podia intentar fer-ne 48 més. Vaig canviar d'opinió de cop al cap d'un kilòmetre, just en el moment de travessar la carretera i començar a pujar cap a La Covil (2004 m). Un altre bosc atapeït on no passava un gota d'aire i amb rampes brutals de més de 30 graus. No sé el que vaig tardar en arribar a dalt, només recordo dos nanos joves a Coll Pan recordant-nos que només ens quedaven 12 kilòmetres mig planers per arribar a Campelles. Un cop allà, una mica de pa amb formatge, i a preparar pels 4 o 5 kilòmetres que quedaven fins a Ribes. Ja començava a fosquejar. Em vaig posar el frontal, vaig carregar les ampolles, i vaig baixar concentrat pel mig d'un bosc que dubto m'hagués atrevit a baixar de nit en condicions normals.

Eren les deu o dos quarts d'onze quan vaig arribar a Ribes. Els bars ja recollien les taules de les terrasses. De cop, el somriure de l'Alícia que m'esperava amb una pancarta que havia fet durant la tarda amb els noms de tots els amics que li estaven enviant whatsapps de suport em va fer pensar que tenia molta sort. Que ja quasi estava, que ja només em quedava una opció: arribar.

Vaig menjar-me una barreta energètica, vaig re-emplenar les ampolles i sense pensar-ho varem començar amb un grupet a pujar el Taga (2040m). Recordo sentir els pals dels altres nanos picar a terra, de sentir la respiració com després de 85 kilòmetres s'anava apagant. Si arribava a dalt estava salvat. Només calia fer la última pujada, 1200 metres en 8 kilòmetres. A partir de la meitat de la pujada, els boscos varen deixar pas als prats. Totalment a les enfosques, anàvem seguint les marques de color que semblava que s'enfilaven fins al cel. A dalt de tot, i com un estel, es veien frontals d'altres corredors que ja estaven marcant. No arribava mai. Varem pujar el Taga en una 1 hora i 45 minuts, no varem ni parar, i en 20 minuts èrem de baixada al Coll de Jou. Penúltim avituallament. Vaig endrapar dos pans bimbos amb formatge i varem començar per afrontar els últims 16 o 17 kilòmetres.

Del final només recordo que el dolor de les cames m'irradiava cap als glutis i a les pujades em costava fins i tot pujar-les caminant. Els últims 6 kilòmetres els vaig fer corrent pel mig de corriols, pensant en les vegades que m'havia imaginat aquest moment, dels dubtes que havia tingut, pensant en en la paciència infinita de l'Alícia, en les estones viscudes entrenant amb en Panxii, en Jordi, la Mireia i en Toni, en la trucada d'un amic en el moment clau, en tots els llibres que m'havia empassat, en les frases que em repetia mentre corria als matins.

L'entrada de Sant Joan pel pont vell em va recordar que portava pràcticament 22 hores i mitja corrent i 25 hores despert. En aquell moment no em vaig sentir gens especial. Simplement agraït de tenir la sort de poder-ho intentar, d'estar acompanyat de qui estic. 

Dos o tres dies després continuo pensant que aquesta cursa no té cap mèrit més enllà de la meva superació personal. És la mateixa que un dia em va fer decidir posar-me a córrer per primer cop (vaig córrer 20 minuts i vaig estar dos dies que no podia pujar les escales de casa), la mateixa que va fer pujar per primer cop al Sagrat Cor i pensar-me que m'explotaria el cor --te'n recordes Toni?--, i la mateixa que em va fer posar-me a estudiar de nou cinc anys enrere deixant mil entrebancs pel camí.

Suposo que ja us heu imaginat que això no va córrer, ni de temps ni de distància, sinó de ganes i d'agraïment. Estem tant aprop dels nostres somnis com ens permetem imaginar-ho. Amb sabates o sense.

dilluns, 3 de juny de 2013

Participació a la Rogaine del Rebost

Ahir diumenge va tenir lloc la Rogaine del Rebost al Santuari de Falgars (Berguedà). Les curses de Rogaine (Rugged Outdoor Group Activity Involving Navigation and Endurance) són curses d'orientació de resistència per equips d'entre 2 i 5 persones. En aquestes proves es tracta de trobar el màxim nombre de fites senyalades en un mapa, en un temps determinat, per tant, és una combinació de navegació, estratègia i resistència. De Rogaines n'hi pot haver de 3 hores (populars) de 6 o fins i tot de 24h.

Els mapes de Rogaine poden ser diversos. El d'aquest cap de setmana tenia una escala de 1:15000. Les fites, disperses pel mapa, tenen diferents puntuacions: les més assequibles de trobar valen 3 punts i les més tècniques i de dificultat en valen 9. Juntament amb el mapa, s'hi adjunta una simbologia que descriu la característica de la fita: si es troba en un tallat de roca, en una clariana de bosc,etc,  i també indica la seva orientació. També és important el material obligatori per participant: brúixola, impermeable, manta tèrmica, xiulet, aigua i barretes, i cal afegir una farmaciola i mòbil precintat (no smartphone) per equip. Són prohibits els gps.

Les categories són masculines, mixtes o femenines. Guanya l'equip que aconsegueix un nombre màxim de punts i en cas d'empat, el que arriba abans a la meta. Si s'arriba una mica més tard que el temps pactat, s'aplica una penalització. L'avantatge d'aquestes curses és que són aptes per a tothom: qui vol les fa corrent i al màxim nivell i qui no les pot fer caminant xino-xano.
Decidint l'estratègia del recorregut

La Rogaine del Rebost d'aquest diumenge va començar amb un petit briefing pels participants. Un quart abans de la sortida ens van lliurar el mapa per estudiar-lo i decidir estratègicament quines fites atacar primer. Nosaltres, en Jan i la Mireia, vam fer equip mixte: jo hi posava les cames i en Jan l'estratègia. Després d'estudiar el mapa, vam decidir les primeres fites i vam fer-hi via. El paisatge de la serra del Catllaràs és espectacular.  

El Pedraforca des de la Serra del Catllaràs
Mica en mica anàvem guanyant desnivell i les cames el començaven a notar. A mig recorregut ens anàvem trobant una parella que sabíem que ens duien avantatge. Al final, l'estratègia ens va fallar una miqueta. Després de fer dues fites de 9 punts, algunes de 8 i altres de 6, vam decidir tornar cap al Santuari. Hi vam arribar mitja hora abans, i vam fer dues fites del voltant de 3 i 6 punts. Potser vam calcular malament la distància i podríem haver fet algunes altres fites més. Tot i això el resultat va ser fantàstic i vam quedar segons de la categoria sènior mixta.
El premi: una coca i un fuet per a cada equip
Ah! I el millor de tot plegat: Els macarrons amb botifarra, que després de 6h per la muntanya menjant barretes, es van posar d'allò més bé.