"What is now proved, was once only imagined"
"El que ara s'ha demostrat, un dia era només imaginable"
William Blake
Deu fer cosa de tres any i mig, sortia a córrer un parell de cops o tres per setmana amb un amic. Ho solíem combinar amb sortides amb BTT, que sovint acabaven amb el meu amic estirat blanc al terra i jo buscant el telèfon de la seva dona per si el color de la seva pell no canviava. En aquells moments, bàsicament ens dedicàvem a fer la volta a Can Batlle, passar a l'altre costat de l'autovia i tornar per can Ring. La veritat es que el nostre estat físic deixava força que desitjar. En una d'aquestes sortides, aquest amic es va entrebancar amb una pedra a Can Ring i es va regirar el peu. Com a mínim va estar sense fer absolutament res d'esport durant 6 mesos i per tornar-lo a veure córrer va passar un any.
Em sembla que encara anava coix quan un dia va arribar a casa i em va dir que volia provar de fer un triatló petit que no recordo a on es feia. Per la confiança que tinc amb ell, puc dir que semblava força inversemblant que una persona en aquell estat físic pogués fer ni una volta a l'estany. Per acabar-ho d'adobar, feia poc temps que ho havia complementat amb la fabulosa idea de que volia treure's també l'accés a la universitat, 20 anys després de no obrir un llibre que no fos de bicicletes de muntanya...
Al primer triatló crec que es va sortir de les boies que envolten el circuit del mar, però resulta que el va acabar. De tant en tant, sortíem a córrer i parlàvem de d'esquemes d'estudis, del Racionalisme i de l'Idealisme en filosofia. El seu estat de forma anava canviant progressivament, però el canvi més bèstia continuava invisible per mi. Van arribar també alguns triatlons olímpics fins que un dia, em va dir que s'estava preparant per fer un "half", que és mig Ironman (1900 metres nedant, 90 km en bicicleta, i mitja marató).
Va acabar el primer "half" i després d'aquests en varen venir més al mateix temps que es va treure l'accés als 25 anys. Però lo bo encara estava per arribar. El mateix paio que un dia casi se'm desmaia pujant per Espinau, em diu que vol fer un Ironman. Tinc que admetre que al principi no me'l creia, ja que m'ho intentava imaginar mentalment i normalment el que em venia al cap eren atletes d'aquests super musculats que surten als anuncis de colònies.
Al setembre de l'any passat, resulta que em diu que vol treure un joc de taula de Besalú. Jo ja no m'he avenia. Feina, hores i hores d'entrenaments per a l'Ironman i ara a sobre es posa a jugar a ser emprenedor? Difícil de creure per un cec com jo. Però poc a poc entre comtes Tallaferro i taulells de tela, les hores i hores de piscina s'anaven incrementant i la seva silueta s'anava esculpint. És més que segur que durant aquests 10 mesos, l'hagueu vist anant a treballar a Banyoles amb la bicicleta de carretera a les 8 del matí.
Ahir era el dia. Després de 14 hores de sofriment, en German va finalitzar a Àustria, un Ironman que segurament només ell era capaç de visualitzar dins del seu cap feia un any. De cop, vaig entendre la meva ceguera que em feia incapaç d'entendre com era possible que anés aconseguint totes les fites que es proposava: mirant les cames o els rellotge no veus la força. Tota la força estava en la seva determinació, en el seu cap.
Ahir vaig rebre una llicó pràctica de vida que dubto que oblidi mai més, i que és probable que ni ell sàpiga que me l'ha donada: som els nostres somnis.
Moltes felicitats German.
Ets un crak i un bon amic,pero has fet k m'emocioni a l'aeroport de viena,esperant l'avio de tornada,nomes vlia dur k tu saps k una part de aquesta fita ,es teva,ja que has aguantat les meves oaranoues estoucament,els meus moments de nervis,les meves sortides a oas de tirtuga...i com no,que hem vas portar a l'aeroport de bcn a les 3h del mati,i sense tu no auria pigyt anar.Realment del k tinc ganes ara es de tornar a sortir a la muntanya a correr ,preparem alguna ultra?Una abraçada amic.Ens veiem s casa
ResponEliminaMoltes felicitats German! :-)
ResponEliminaNomés dir, que al primer triatló li vaig acompanyar jo. Feiem la nostra fila. En German es posava el neopre per segon cop. I jo tot just feia una setmana que havia provat de trotar després d'una operació al genoll. Jo no competia, ell si. Salten a l'aigua i tenien per davant un traćat de 750 metres pel mar que banya Sitjes. Els espero al primer espigor (uns 100 metres de la sortida). En German ja anava dels de la cua, despenjat, barellant-se amb el neopre i l'aigua com un distés. Em vaig fer un fart de cridar. Animant-lo, intentant indicar-li com nedar, pero res... prou feina tenia ell. Despres a l'arribada més que esperar era desesperar va arribar moooolt després del penultim participant. Pero va arribar demostrant una tanacitat admirable, i vaig tenir el gran privilegi de poder acompanyar-lo corrent alguns metres.
ResponEliminaDos anys després, he tingut altre cop el privilegi d'acompanyar-lo els ultims metres del seu primer Ironman.
German, moltes felicitats. T'ho has guanyat.
Moltes felicitats German!
ResponEliminaCom la resta dels teus companys, molts fa un parell d'anys ni s'ho podien imaginar, has demostrat que "poder és voler". I és que tot i que sigui una frase més que escoltada, si s'utilitza és per alguna cosa.
El més important de tot és l'esforç que heu dedicat durant mesos d'entrenament que us han permès gaudir, tot patint l'esforç físic evident, cadascun dels metres de l'IM. Un plaer haver-te pogut animar durant la prova i abraçar-te un cop creuada l'arribada.
Seguirem somiant, seguirem lluitant, seguirem vencent!